Amb la regla general, l’IVA es merita quan s’efectua l’operació, encara que la factura no s’hagi cobrat. Una empresa que vengui a crèdit es pot trobar ingressant l’impost a l’Agència Tributària abans de rebre els diners del seu client. Aquest desfasament de tresoreria és especialment sensible per a pimes i autònoms que treballen amb terminis de cobrament llargs.

El règim especial del criteri de caixa neix per a corregir aquest desfasament. És optatiu i permet ingressar l’IVA repercutit en el moment del cobrament, encara que, com a contrapartida, la deducció de l’IVA suportat es retarda fins al moment del pagament. Aquesta circular resumeix els seus requisits, els seus efectes, les operacions excloses i el procediment per a optar, amb especial referència al termini obert per a l’exercici 2027.

• Atenció. El termini ordinari per a optar-hi per l’exercici 2027 s’obre ara i finalitza el 31 de desembre de 2026. Convé analitzar amb antelació si el règim li resulta favorable.

En què consisteix?

El criteri de caixa és un règim de doble efecte. D’una banda, la meritació de l’IVA repercutit es retarda al moment del cobrament, total o parcial, pels imports efectivament percebuts. Per una altra, la deducció de l’IVA suportat en les adquisicions es retarda al moment en què es paga al proveïdor.

Existeix a més una data límit. Si una factura no es cobra o no es paga, l’IVA es merita o es dedueix no més tard del 31 de desembre de l’any immediat posterior a aquell en què es va efectuar l’operació. Una operació de març d’un any sense cobrar, per exemple, tributa no més tard del 31 de desembre de l’any següent.

• Atenció. El criteri de caixa no redueix l’IVA que finalment s’ingressa. Només modifica el moment en què es declara i es dedueix. El benefici és de tresoreria.

Qui pot aplicar-lo?

Poden optar per aquest règim els subjectes passius el volum d’operacions durant l’any natural anterior dels quals no hagi superat els 2.000.000 d’euros. A aquest efecte, les operacions s’entenen efectuades quan s’hagués produït la meritació de l’IVA si no s’hagués aplicat el règim especial.

Queden exclosos els subjectes passius que els cobraments en efectiu respecte d’un mateix destinatari superin, durant l’any natural, els 100.000 euros. Qui inicia l’activitat pot optar-hi en la declaració de començament.

• Atenció. Convé comprovar el volum d’operacions amb el criteri de meritació del règim general i no amb les quantitats efectivament cobrades. Són imports que poden no coincidir.

Operacions excloses

El règim es refereix a totes les operacions del subjecte passiu efectuades en el territori d’aplicació de l’impost, amb algunes excepcions. Queden excloses les següents.

• Les acollides als règims especials simplificat, de l’agricultura, ramaderia i pesca, del recàrrec d’equivalència, de l’or d’inversió, dels serveis prestats per via electrònica i del grup d’entitats.

• Els lliuraments de béns exempts dels articles 21 a 25 de la Llei de l’IVA, és a dir, exportacions i lliuraments intracomunitaris.

• Les adquisicions intracomunitàries de béns.

• Les operacions en les quals el subjecte passiu és l’empresari o professional destinatari, en els supòsits d’inversió del subjecte passiu.

• Les importacions i les operacions assimilades.

• Els autoconsums de béns i serveis als quals es refereixen els articles 9.1r i 12.

Atenció. L’opció no permet triar factura a factura. Si el règim s’aplica, afecta totes les operacions que no estiguin excloses.

Comparació amb el règim general

Vegem un exemple amb xifres il·lustratives. Una empresa emet al setembre una factura de 10.000 euros més 2.100 euros d’IVA i la cobra al gener de l’any següent. Amb el règim general, ingressa els 2.100 euros en l’autoliquidació del període en què va emetre la factura. Amb el criteri de caixa, els ingressa en l’autoliquidació del període en què la cobra, diversos mesos després.

• Atenció. Si l’empresa paga als seus proveïdors abans del que cobra als seus clients, l’efecte del retard en la deducció pot compensar o fins i tot superar l’avantatge obtingut en l’IVA repercutit.

Quan pot convenir i quan no

El criteri de caixa resulta més útil quan es donen aquestes circumstàncies.

• Es cobra amb terminis llargs, per exemple a administracions públiques o a clients amb ajornaments habituals.

• Existeixen impagats freqüents o clients morosos.

• Es paga aviat o al comptat als proveïdors.

• L’IVA suportat és reduït en comparació del repercutit.

Pot ser desaconsellable quan les compres i les inversions són elevades, perquè el seu IVA es dedueix més tard. També quan els clients són empresaris que valoren deduir l’impost des de la factura, ja que amb aquest règim només poden deduir-lo quan paguen o, com a màxim, el 31 de desembre de l’any següent. Per als clients particulars, que no dedueixen l’IVA, no hi ha efecte.

• Atenció. Abans d’optar-hi, convé calcular el saldo entre el retard de l’IVA repercutit i el de l’IVA suportat amb dades reals de cobraments i pagaments, i no amb estimacions generals.

Com s’exerceix, es prorroga i s’hi renuncia

L’opció s’exerceix en presentar la declaració de començament de l’activitat o, en la declaració censal, durant el mes de desembre anterior a l’inici de l’any natural en què hagi de tenir efecte. Per a aplicar-la des de l’1 de gener de 2027, el termini finalitza el 31 de desembre de 2026.

L’opció s’entén prorrogada d’un any a un altre excepte renúncia. La renúncia té una validesa mínima de tres anys, fet que impedeix tornar al règim durant aquest període.

• Punt d’atenció. Optar-hi fora de termini no té efectes per a l’exercici següent. Convé no deixar la presentació per als últims dies del mes.

Obligacions formals

L’aplicació del règim exigeix portar un registre més detallat que l’ordinari.

• Les factures han d’incloure l’esment al règim especial del criteri de caixa.

• Els llibres de registre de factures expedides i rebudes han de recollir les dates i els imports dels cobraments i dels pagaments, com també els mitjans utilitzats.

• Els clients empresaris han d’anotar la data i el mitjà de pagament de les factures que reben.

• És aconsellable conservar els justificants bancaris, perquè l’Administració pot requerir que s’acrediti el moment del cobrament.

Atenció. Cal anotar també els cobraments i pagaments parcials, amb la seva data i el seu import. És una de les errades més freqüents en l’aplicació del règim.

Relació amb altres opcions

El criteri de caixa de l’IVA afecta només aquest impost. En l’IRPF, els autònoms en estimació directa poden optar, amb requisits propis, per imputar ingressos i despeses segons cobraments i pagaments, però és una opció diferent que no depèn d’aquest règim. Tampoc s’ha de confondre amb el diferiment de l’IVA a la importació, que se sol·licita durant el mes de novembre i que no s’aplica a les importacions del criteri de caixa, ja que aquestes queden fora del règim.

• Atenció. Si l’impagament es prolonga, convé analitzar per separat si escau modificar la base imposable per crèdit incobrable, que té els seus propis requisits i terminis.

Actuacions recomanades

• Comprovi que el volum d’operacions de l’exercici 2026 no supera els 2.000.000 d’euros.

• Verifiqui que no se superen els 100.000 euros de cobraments en efectiu respecte d’un mateix client.

• Calculi els terminis mitjans de cobrament i de pagament i l’efecte net del règim sobre la tresoreria.

• Valori la repercussió en els clients empresaris, que dedueixen l’IVA més tard.

• Comprovi que les seves operacions no estan excloses per aplicar-los un altre règim especial o per ser importacions, exportacions o supòsits d’inversió del subjecte passiu.

• Presenti la declaració censal durant el desembre de 2026 si hi decideix optar.

• Adapti el programa de facturació i els llibres registre per a incloure-hi l’esment i les dades de cobraments i pagaments.

• Consulti amb el despatx abans de renunciar-hi, pel compromís de permanència de tres anys.

El criteri de caixa de l’IVA permet ajustar el moment de l’ingrés de l’impost al moment del cobrament, amb el límit del 31 de desembre de l’any següent, i alleujar així la tresoreria dels qui cobren a terminis llargs. El seu avantatge no és automàtic, perquè la deducció de l’IVA suportat també es retarda i els clients empresaris el dedueixen més tard. Per a l’exercici 2027, l’opció cal exercir-la en la declaració censal el desembre de 2026, i es prorroga excepte renúncia, amb un compromís mínim de tres anys. Cada cas exigeix un càlcul previ amb dades reals. Quedem a la seva disposició per a estudiar la situació concreta de la seva empresa.

Quan una empresa reorganitza la seva activitat, tanca un centre o concentra la seva producció en una altra ubicació, sol plantejar-se un trasllat de personal. Si la plantilla l’accepta, no hi ha més problemes. Si una part el rebutja i la relació laboral acaba, l’empresa pot entendre que es tracta d’extincions individuals, lligades a la decisió de cada persona.

La doctrina europea qüestiona aquesta lectura. Quan l’empresa imposa unilateralment un canvi substancial, per motius aliens al treballador, i la negativa a acceptar-lo condueix a l’extinció del contracte, aquesta extinció pot ser considerada un acomiadament a l’efecte de la normativa sobre acomiadaments col·lectius (com a exemple, sentència del TJUE de 4 de juny de 2026, assumpte C-907/24).

• Atenció. La decisió de fer el trasllat i les conseqüències que els treballadors la rebutgin s’han d’analitzar conjuntament. Cada extinció posterior pot formar part d’un únic procés que activa obligacions d’informació i consulta.

El concepte europeu d’acomiadament

La Directiva 98/59/CE regula els acomiadaments col·lectius i exigeix que, quan s’arribi a determinats llindars, l’empresa informi i consulti als representants dels treballadors. L’article 1, apartat 1, defineix l’acomiadament, i el Tribunal de Justícia ha assenyalat que ha d’interpretar-se de manera autònoma i uniforme en tota la Unió, sense dependre de com qualifiqui cada Estat l’extinció.

Segons aquesta doctrina, s’inclouen en el concepte d’acomiadament les modificacions substancials d’elements essencials del contracte que l’empresa imposa unilateralment, en perjudici del treballador i per motius no inherents a la seva persona. La Directiva assimila a més als acomiadaments determinades extincions promogudes per l’empresari per raons no inherents als treballadors.

• Atenció. Que una extinció es formalitzi com a resolució voluntària, baixa per absència o decisió disciplinària no impedeix que pugui ser considerada un acomiadament a aquest efecte. El rellevant és el seu origen.

Modificacions substancials i negativa del treballador

El lloc de prestació de serveis és un element essencial del contracte. Un canvi que impliqui un trasllat a gran distància pot tenir caràcter substancial, perquè altera l’organització de la vida personal i familiar de qui treballa.

Quan l’empresa imposa aquest canvi i la negativa a acceptar-lo desemboca en la terminació del contracte, l’extinció no es pot desvincular automàticament del trasllat. Cal tenir en compte, com a mínim, que es produeix per iniciativa de l’empresari i per motius no inherents a la persona.

Correspon a l’òrgan judicial nacional comprovar si el canvi de lloc de treball presenta caràcter substancial i afecta un element essencial del contracte, ateses les circumstàncies del cas, com la distància, les dificultats del desplaçament i les seves conseqüències personals i familiars.

• Atenció. Els trasllats de curta distància o amb mesures de suport poden no ser substancials. Al revés, un trasllat de centenars de quilòmetres difícilment pot presentar-se com un simple ajust organitzatiu.

Sentència del TJUE assumpte C-907/24

La sentència del TJUE, Sala Desena, de 4 de juny de 2026, analitza el cas d’una empresa fabricadora de grups electrògens amb més de quinze treballadors. L’empresa va decidir tancar el seu centre productiu a Campània i traslladar l’activitat a un altre situat a Sardenya, a més de 600 quilòmetres. Va comunicar la mesura als sindicats i després als afectats. Com que no es van incorporar al nou centre, va iniciar procediments disciplinaris per absència injustificada i va extingir els seus contractes.

Els treballadors van impugnar la mesura al·legant que la distància, les dificultats del desplaçament i les seves conseqüències familiars feien el canvi difícilment compatible amb continuar la relació laboral. Els tribunals italians de primera instància van declarar il·legals tant el trasllat com els acomiadaments i van ordenar la readmissió.

El TJUE va concloure que, quan l’empresa introdueix unilateralment, per motius no inherents a la persona, una modificació substancial d’un element essencial del contracte i la negativa a acceptar-la condueix a la seva terminació, aquesta extinció pot quedar compresa en el concepte d’acomiadament de la Directiva 98/59/CE.

• Atenció. La sentència interpreta una directiva europea i deixa la valoració final de cada cas al jutge nacional. El seu valor és orientatiu, però reforça la necessitat d’analitzar amb cautela qualsevol trasllat que pugui acabar en extincions.

Informació i consulta abans d’adoptar la mesura

La qualificació d’acomiadament és decisiva per saber si s’arriba als llindars de la Directiva i si l’empresa havia d’iniciar el procediment d’informació i consulta amb la representació dels treballadors.

Aquesta consulta ha de ser prèvia. Si la decisió pot generar prou extincions per a constituir un acomiadament col·lectiu, la informació i la consulta cal desenvolupar-les quan encara sigui possible evitar o reduir les extincions i atenuar les seves conseqüències, i no una vegada consolidada la mesura. Comunicar el trasllat als sindicats com un fet ja decidit no compleix aquesta finalitat.

• Atenció. Convé iniciar el diàleg amb la representació del personal en una fase en què existeixin alternatives reals, com altres destins, mesures de suport a la mobilitat, reduccions de plantilla menors o recol·locacions.

Còmput de les extincions i llindars

La Directiva estableix llindars diferents segons el període de referència, de trenta o de noranta dies, i assimila als acomiadaments determinades extincions promogudes per l’empresa per motius no inherents a les persones treballadores.

Això significa que les extincions derivades del rebuig d’un trasllat o una altra modificació substancial poden sumar-se als acomiadaments ordinaris per a determinar si s’arriba als llindars. Una empresa que preveu pocs acomiadaments formals pot, sense advertir-ho, superar el llindar en incloure les extincions per negativa al trasllat.

• Atenció. Abans d’executar un trasllat col·lectiu, convé estimar quants treballadors podrien rebutjar-lo i comptabilitzar aquestes possibles extincions juntament amb les altres en el període de referència.

Riscos d’ometre el procediment

Si s’omet la informació i consulta quan era exigible, o es fa una vegada consolidada la mesura, l’empresa s’exposa al fet que es qüestioni la validesa de les extincions. En el cas analitzat, els tribunals italians van declarar il·legals tant el trasllat com els acomiadaments i van ordenar la readmissió.

A més, les conseqüències no es limiten al pla individual. Un procediment defectuós pot afectar a totes les extincions vinculades a la mesura.

• Atenció. El cost de readmetre, abonar salaris i afrontar una eventual indemnització pot superar amb molt l’estalvi que l’empresa buscava amb la mesura.

Actuacions recomanades

• Valori si el trasllat o la modificació projectada tenen caràcter substancial, considerant la distància, el temps de desplaçament i les conseqüències personals i familiars.

• Estimi quants treballadors podrien rebutjar la mesura i quines extincions podrien derivar-se’n.

• Calculi si, sumant aquestes extincions a altres acomiadaments previstos, s’arriba als llindars de l’acomiadament col·lectiu en el període de referència.

• Obri amb antelació el procediment d’informació i consulta amb la representació del personal, abans d’executar la mesura.

• Documenti el motiu de la mesura, les alternatives analitzades i les propostes de mitigació.

• Eviti qualificar de disciplinàries, per absència injustificada, les extincions que siguin conseqüència directa d’un trasllat rebutjat.

• Conservi la documentació de les comunicacions amb els representants i amb les persones afectades.

• Consulti amb el despatx abans de comunicar qualsevol trasllat col·lectiu.

En les jornades continuades és habitual que l’empresa concedeixi una o diverses pauses, i a vegades millora el mínim previst per la llei. Sorgeix llavors un dubte freqüent. Una empresa pot restringir la sortida de la plantilla durant les pauses de la jornada? La qüestió afecta la gestió diària de moltes activitats i és font de reclamacions individuals i col·lectives.

La resposta no és un sí o un no automàtics. Depèn de si la pausa és realment un temps de descans, de les raons que al·legui l’empresa i de si la limitació és proporcionada.

• Atenció. Les restriccions durant el descans solen establir-se per instrucció interna o per costum, sense una justificació documentada. Aquesta falta de suport és el principal risc quan es discuteixen.

La regla general: llibertat durant el descans

L’article 34.4 de l’Estatut dels Treballadors estableix que, quan la jornada diària continuada excedeixi de sis hores, s’ha de concedir una pausa d’almenys quinze minuts. Aquest període només es considera temps de treball efectiu quan així s’estableixi per conveni col·lectiu o per contracte.

Perquè una pausa mantingui la seva naturalesa de descans, el treballador ha de tenir, en principi, llibertat per a disposar d’aquest temps i desconnectar de les seves tasques. D’això es desprèn que impedir la sortida del centre sense una causa vàlida pot suposar una ingerència desproporcionada en aquest dret.

• Atenció. La llibertat de disposició és el que distingeix un descans d’un temps de treball disfressat. Com més condicionada estigui la pausa, més fàcil serà que es discuteixi la seva naturalesa.

Quan es pot limitar la sortida?

La regla general admet excepcions. L’empresa pot exigir la permanència en les instal·lacions quan concorrin circumstàncies objectives i acreditades relacionades amb la seguretat, amb la naturalesa de l’activitat o amb necessitats organitzatives. És possible fins i tot quan el conveni col·lectiu o el contracte no regulen expressament aquesta limitació.

Ara bé, la mesura ha de tenir suport real. No n’hi ha prou amb invocar genèricament l’organització del treball. Cal acreditar que existeix una necessitat concreta i que la restricció és proporcionada.

• Atenció. Convé distingir entre una necessitat real, com garantir un dimensionament mínim de personal per a atendre emergències, i una simple comoditat organitzativa, que difícilment justificarà la restricció.

Factors que pesen en la valoració

En analitzar si la limitació és proporcionada, els tribunals poden tenir en compte circumstàncies com les següents.

• La naturalesa del servei i si exigeix continuïtat o resposta immediata.

• L’impacte que tindria la sortida simultània de diverses persones sobre el nivell mínim d’atenció.

• L’existència de zones adequades per a descansar dins del centre.

• La possibilitat d’autoritzar sortides puntuals per motius justificats.

• Si l’empresa millora el mínim legal, per exemple amb pauses més llargues o retribuïdes.

• La durada de la pausa i la distància raonable a la qual podria desplaçar-se la persona.

Cap d’aquests factors és decisiu per si sol. És el conjunt el que permet valorar si la mesura és raonable, i tots ells s’han de poder acreditar.

Exemple de la sentència núm. 5212/2026, de 7 d’octubre del TSJ Catalunya

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJ) núm. 5212/2026, de 7 d’octubre, analitza el cas d’una operadora d’una central receptora d’alarmes. La normativa interna de l’empresa reconeixia, per a les jornades continuades de vuit hores, dos descansos retribuïts de vint minuts, condicionats al fet que es gaudissin dins de les instal·lacions. La treballadora va sol·licitar autorització per a sortir durant aquestes pauses i, davant la negativa, va interposar una demanda de reconeixement de dret. El jutjat d’instància la va desestimar i va considerar justificada la mesura.

En el recurs de suplicació, la treballadora va sostenir que romandre en el centre desnaturalitzava el descans, impedia una desconnexió efectiva i no tenia suport en el conveni col·lectiu i en el contracte. L’empresa va al·legar necessitats organitzatives i preventives lligades a la continuïtat del servei i a la possible atenció immediata d’emergències.

El tribunal va desestimar el recurs i va confirmar la resolució d’instància. Va recordar que la regla general és la llibertat del treballador durant la pausa, però va entendre que, en aquest cas, concorrien raons organitzatives objectives. Les centrals receptores d’alarmes presten un servei ininterromput i han de mantenir personal suficient en consola per a respondre amb rapidesa, de manera que la sortida d’operadors durant els descansos podia afectar el dimensionament mínim necessari per a atendre pics sobtats d’activitat.

El tribunal va valorar també que l’empresa disposava de zones adequades per a descansar, que autoritzava sortides puntuals per motius justificats i que millorava el mínim legal, en reconèixer quaranta minuts retribuïts enfront dels quinze previstos per la llei.

• Atenció. La sentència no avala la prohibició com a pràctica general. El que valida és una restricció concreta, recolzada en raons acreditades i compensada amb mesures que la fan proporcionada.

La resolució no és ferma, i enfront d’ella s’hi pot presentar recurs de cassació per a la unificació de doctrina. A més, es refereix a una activitat de resposta immediata, en la qual la continuïtat del servei té un pes especial. La seva aplicació a altres sectors no és automàtica.

La conclusió que se’n pot extreure amb caràcter general és que les empreses no poden prohibir de manera automàtica la sortida durant el descans. La restricció exigeix una justificació objectiva, proporcionada i vinculada a necessitats reals de seguretat o organització. En activitats essencials o de resposta immediata, aquestes circumstàncies poden legitimar la permanència en el centre durant la pausa.

• Atenció. Si la seva activitat no exigeix resposta immediata ni planteja riscos específics, la justificació serà més difícil. Convé analitzar-ho abans de mantenir o implantar una restricció.

Actuacions recomanades

• Revisi les instruccions internes, el conveni col·lectiu i els contractes per a identificar si existeix alguna limitació a la sortida durant els descansos.

• Determini quines pauses són retribuïdes, quines es computen com a temps de treball i quines són un mínim legal o una millora.

• Documenti les raons objectives de seguretat o d’organització que, si és el cas, justifiquin la permanència en el centre.

• Valori si existeixen alternatives menys restrictives, com a torns escalonats de descans, sortides en petits grups o l’autorització de sortides puntuals.

• Habiliti zones adequades per a descansar i comuniqui-ho a la plantilla.

• Estableixi un procediment clar i raonable per a sol·licitar sortides per motius justificats.

• Apliqui el mateix criteri a tothom qui es trobin en la mateixa situació.

• Consulti amb el despatx abans d’implantar o modificar una restricció d’aquest tipus.

Les estafes bancàries són cada vegada més freqüents i sofisticades. Segons les últimes dades del Banc Central Europeu, de l’Autoritat Bancària Europea i del Banc d’Espanya, l’import defraudat en l’Espai Econòmic Europeu va arribar als 4.200 milions d’euros el 2024, un 17% més que l’any anterior, amb més de 300 milions sols a Espanya. Les transferències i les targetes concentren la major part, i el Banc d’Espanya apunta al fet que l’import mitjà de les transferències fraudulentes va augmentar un 42% en el primer semestre de 2025.

Davant un frau, el client sol trobar-se amb la negativa de la seva entitat a retornar els diners, amb l’argument que no va custodiar amb diligència les seves credencials. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha precisat recentment com ha d’actuar l’entitat en aquests casos.

Reemborsament immediat

Segons la normativa de serveis de pagament, una operació es considera autoritzada quan l’ordenant ha donat el seu consentiment per a la seva execució. Sense aquest consentiment, es considera no autoritzada.

Quan es tracta d’una operació no autoritzada, l’entitat ha de retornar immediatament l’import a l’ordenant, no més tard del final del següent dia hàbil a aquell en què tingui coneixement de l’operació o rebi la notificació. És la regla que segueix el Banc d’Espanya en la seva doctrina, amb una única excepció, la sospita fundada de frau, que l’entitat ha de comunicar al supervisor.

• Atenció. El reemborsament és el primer pas. La discussió sobre qui ha de suportar finalment la pèrdua es resol després, no abans.

Un exemple recent: la sentència C-70/25 del TJUE

La sentència del TJUE de 15 d’octubre de 2026 resol el cas d’una clienta d’un banc polonès. Un estafador es va fer passar per comprador d’un article que ella havia posat a la venda en una plataforma d’internet. Li va enviar un enllaç a una web que simulava la del seu banc, i la víctima va introduir-hi les seves claus de banca electrònica. El defraudador va transferir uns 700 euros al seu propi compte. La clienta va avisar al banc l’endemà, el qual es va negar a retornar els diners, al·legant que havia incomplert la seva obligació de conservar l’instrument de pagament amb la deguda diligència i de no posar-lo a la disposició de persones no autoritzades.

El Tribunal va considerar que amb aquesta negativa no n’hi ha prou. L’entitat ha de restituir l’import de les operacions no autoritzades de manera immediata, sense que pugui retardar, congelar o denegar la devolució al·legant que sospita una negligència greu del client. Només després d’haver retornat els diners, i si reuneix proves que l’usuari va actuar amb frau o amb negligència greu, l’entitat pot reclamar-li la quantitat.

La sentència inverteix així l’ordre que moltes entitats seguien, que consistia a denegar el reemborsament i obligar el client a acudir als tribunals per recuperar els seus fons.

• Atenció. La sentència interpreta la Directiva europea de serveis de pagament. La seva aplicació a Espanya depèn de com l’assumeixin les entitats, els tribunals i el Banc d’Espanya, que ha anunciat que estudia el seu contingut per a, si és el cas, emetre indicacions al sector.

Negligència greu i càrrega de la prova

L’entitat no pot donar per descomptada la negligència del client. Li correspon acreditar-la, i el Tribunal Suprem ha recordat a Espanya que amb la utilització de les credencials o de mecanismes d’autenticació reforçada no n’hi ha prou, per si sola, per a demostrar-la.

Entre les conductes que les entitats solen invocar com a negligència greu es troben anotar la clau al costat de la targeta, facilitar per telèfon un codi d’un sol ús o instal·lar una aplicació de control remot a petició d’un desconegut. Segons el criteri comentat, l’existència d’aquestes conductes no permet a l’entitat evitar el reemborsament inicial, encara que sí que pot fundar una reclamació posterior.

• Atenció. Com més sofisticat és l’engany, més difícil és per a l’entitat provar una negligència greu. Convé conservar tota la documentació sobre com es va produir el frau.

Operacions autoritzades sota engany

Persisteix un debat sobre l’abast d’aquest criteri. La sentència analitza un supòsit d’operació no autoritzada, en el qual l’estafador executa la transferència amb les claus obtingudes. Les entitats sostenen que el règim de reembossament immediat es limita a aquesta mena d’operacions.

Les associacions d’usuaris, en canvi, defensen que la distinció entre operació autoritzada i no autoritzada és un matís feble quan el client ha donat el seu consentiment enganyat per un tercer que es fa passar per un empleat del banc, per una entitat pública o per un familiar, com succeeix en els fraus en què es demana diners mitjançant Bizum fent-se passar per un fill o un net.

• Atenció. Si ha estat víctima d’un engany en el qual vostè mateix va ordenar l’operació, no doni per perdut el reemborsament ni per segur que és procedent. Convé analitzar el cas i reclamar sense demora.

Terminis i com reclamar

Els terminis principals que convé tenir presents són els següents.

• Tretze mesos des del càrrec per a comunicar a l’entitat una operació no autoritzada.

• Quinze dies hàbils perquè l’entitat contesti a la reclamació.

• Un any des de la resposta de l’entitat per a acudir al Banc d’Espanya.

• Cinc anys per a exercitar l’acció judicial, moment en què prescriu.

En la pràctica, l’avís s’ha de fer com més aviat millor i per un mitjà que deixi constància, perquè el termini de devolució es compta des que l’entitat coneix l’operació.

• Atenció. Els tretze mesos són un límit màxim. Retardar l’avís facilita que l’entitat qüestioni la diligència del client i dificulta bloquejar els fons i recuperar els diners.

Reclamacions anteriors

La sentència reforça les reclamacions anteriors que continuïn vives, però no reobre automàticament els procediments ja ferms. Els qui van veure denegat un reemborsament per una suposada negligència greu podrien tornar a plantejar la seva reclamació, sempre que es compleixin els requisits legals i no hagin transcorregut els terminis aplicables.

• Atenció. Si va ser objecte de frau en els últims anys i l’entitat va rebutjar la seva reclamació, convé revisar la documentació i l’estat del procediment abans que venci el termini de prescripció.

Prevenció i paper d’altres agents

La prevenció no recau només en les entitats. Moltes estafes es construeixen fora de l’entorn bancari, mitjançant trucades, missatges, correus electrònics o plataformes digitals que suplanten identitats. El futur Reglament europeu de serveis de pagament contempla la col·laboració entre empreses i l’ampliació de les exigències de prevenció a operadors de telecomunicacions i tecnològiques. A Espanya, els operadors estan obligats a bloquejar determinades trucades i missatges que usen numeracions manipulades, i existeix un registre d’àlies gestionat per la CNMC per evitar que s’usi el nom d’un banc en missatges de text.

Actuacions recomanades

Si ha estat víctima d’un frau:

• Comuniqui l’operació a la seva entitat immediatament i per un mitjà que deixi constància, i bloquegi targetes i accessos.

• Sol·liciti per escrit el reemborsament de l’import no autoritzat no més tard del final del següent dia hàbil.

• Conservi captures, missatges, correus, enllaços, números de telèfon i justificants de l’operació.

• Presenti denúncia i guardi’n la còpia.

• Si l’entitat denega el reembossament o no contesta en quinze dies hàbils, acudeixi al Banc d’Espanya en el termini d’un any.

• Consulti amb el despatx abans d’acceptar una renúncia o un acord que limiti els seus drets.

Si és empresa o autònom:

• Revisi el contracte amb la seva entitat, per si inclou condicions específiques per a clients no consumidors.

• Estableixi controls interns per a pagaments i transferències, com a doble autorització i límits per operació.

• Formi el personal amb accés a la banca electrònica sobre els fraus més comuns.

• Defineixi un protocol d’actuació immediata davant una operació sospitosa.

Quan es fa una operació de pagament no autoritzada, l’entitat ha de reemborsar l’import de manera immediata, no més tard del final del següent dia hàbil, sense poder retardar la devolució al·legant una sospita de negligència greu del client. Si considera que n’hi va haver, li correspon provar-la i reclamar després. La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 15 d’octubre de 2026 consolida aquest criteri, encara que deixa obertes qüestions com les operacions autoritzades sota engany. Convé actuar amb rapidesa, conservar la documentació i analitzar cada cas de manera individual.

Advocats, assessors fiscals, consultors i gestors treballen amb informació sensible i mantenen relacions comercials basades en la confiança. Quan la seva imatge pública es deteriora, les conseqüències poden afectar tant la captació de nous clients com la continuïtat dels actuals.

La rapidesa amb què circula la informació a Internet obliga a disposar de procediments per afrontar aquestes situacions. Una crisi de reputació en línia no sempre comença amb un error greu.

De vegades, una comunicació desafortunada, un malentès o una expectativa incomplerta n’hi ha prou per desencadenar nombroses crítiques.

Identificar l’origen del problema abans de respondre

El primer pas consisteix a esbrinar què ha passat realment. No totes les crítiques tenen la mateixa importància ni requereixen una resposta idèntica.

Una valoració negativa aïllada es pot gestionar mitjançant una atenció personalitzada. No obstant això, una denúncia pública relacionada amb possibles incompliments legals, filtracions d’informació o males pràctiques professionals exigeix una intervenció més àmplia.

És recomanable analitzar tres factors: l’abast de la publicació, la gravetat dels fets i la seva possible repercussió sobre els clients.

També convé comprovar si hi ha altres reclamacions similars. Detectar un problema recurrent permet actuar sobre el seu origen i evitar noves incidències.

Respondre ràpidament, però sense improvisacions

La velocitat de reacció és important, tot i que respondre precipitadament pot empitjorar la situació.

Una bona pràctica consisteix a establir un termini intern de 24 hores per revisar les reclamacions rellevants i decidir com abordar-les. Aquest període és una referència organitzativa, no una obligació legal.

La resposta ha de ser educada, concreta i proporcional. Convé reconèixer la preocupació expressada i oferir un canal privat per estudiar el cas.

Mai no s’han de divulgar expedients, dades personals ni informació confidencial per justificar públicament l’actuació del despatx.

Aquesta precaució és especialment important per a advocats i assessors, subjectes a obligacions específiques de confidencialitat i secret professional.

Gestionar correctament les ressenyes negatives de Google

Les valoracions en línia influeixen en la percepció que els clients potencials tenen d’una empresa.

L’informe Local Consumer Review Survey 2025 de BrightLocal assenyala que el 96% dels consumidors consulta ressenyes de negocis locals almenys ocasionalment.

Per a un despatx professional, acumular opinions negatives sense respondre pot transmetre una imatge de desinterès.

El recomanable és contestar de manera individualitzada, evitant respostes automàtiques que no abordin la preocupació plantejada.

Quan una ressenya incompleixi les polítiques de Google, per exemple, per incloure contingut fraudulent o amenaces, se’n pot sol·licitar la revisió.

Tanmateix, una valoració desfavorable no es pot eliminar simplement perquè perjudiqui la imatge del negoci.

Designar un responsable de comunicació

Durant una crisi és fonamental evitar missatges contradictoris. El despatx hauria d’establir qui pot fer declaracions públiques, respondre als clients i comunicar-se amb els mitjans de comunicació.

En organitzacions petites, aquesta responsabilitat la pot assumir la direcció. En estructures més grans, és convenient coordinar els departaments jurídic, comercial i de comunicació.

També és recomanable elaborar un protocol que contempli diferents escenaris: crítiques públiques, errors administratius, conflictes amb clients o incidents de ciberseguretat.

Disposar de respostes prèviament estructurades permet actuar amb més coherència sense renunciar a personalitzar cada comunicació.

Protegir les dades personals durant una crisi

Una crisi reputacional pot estar relacionada amb una filtració d’informació confidencial.

El Reglament General de Protecció de Dades estableix que determinades violacions de seguretat s’han de notificar a l’autoritat de control en un termini màxim de 72 hores des que se’n té constància, tret que sigui improbable que suposin un risc per als drets i les llibertats de les persones.

Quan hi hagi un risc elevat, també pot ser obligatori informar els afectats.

Per tant, gestionar una crisi de reputació no consisteix únicament a protegir la imatge corporativa, sinó també a complir les obligacions legals corresponents.

Recuperar la confiança mitjançant accions verificables

Un cop controlada la situació, el despatx ha de demostrar que ha corregit els problemes detectats.

Això pot implicar millorar els procediments interns, reforçar l’atenció al client o introduir nous controls de qualitat.

També és útil supervisar periòdicament les mencions del negoci mitjançant Google Alerts, eines de monitorització i revisions dels seus perfils digitals.